El records dels carrers de Cracòvia són inoblidables. La part jueva de la ciutat, bohèmia, brillant, vital. Les tardes passejant, algun dia dinant en un pati interior, una cervesa en un local acabat d’obrir, un local fosc, només il·luminat per espelmes. Una visita el cementiri.
I la part centre de la ciutat, de bon matí sortint del hostel. A caminar, descobrir carrers, despertar amb la ciutat. Un cafè amb llet en un bar, aquelles barres que miren fora. Caminar sense rumb, caminar per caminar. Al vespres la gran quantitat de clubs musicals. Musica chill, dance, soft,… però també de hard, heavy music. Subterranis, només una porta que obria unes escales a un món. Quin goig recordar haver conegut aquesta realitat, haver-ho viscut i gaudit. Amb calma, saborejant-lo per tres setmanes.
Aquest àlbum encara no existia llavors, però el mestre Waits sonava en algun d’aquests bars i locals. Per mi va ser un descobriment vital. Una música que sempre més m’acompanyarà, a vegades, per èpoques, només en el record. Puc estar un bon temps sense escoltar-lo. Però quan poso algun àlbum o llista de reproducció seva, el viatge de sensacions i records és instantani, continuu, potent.
Alice, possiblement és l’àlbum seu que més m’he escoltat. I competint amb el Brothers in Arms o el Sultans of Swing dels Dire Straits o bé el Kind of Blue del Miles Davies pel primer lloc dels que més m’he escoltat. Un munt de vegades. Centenars de vegades.
Punt de trobada 